Hola a tots i totes,
En aquesta oportunitat us penjo dos capítols més ja que són força curtets. Són els corresponents a la lletra J i a la lletra K.
Amb això ja haurem publicat aproximadament la meitat del llibre… i encara queden força elements interessants.
Com sempre, que us sigui de profit.
Salut i bàsquet.
[@more@]
No sé si l'esperàveu o no, però us penjo un capítol nou del llibre Stuff, el diccionari del bàsquet.
És el que fa 9 i parla sobre els conceptes relacionats amb la lletra I.
Així doncs, cliqueu aquí, i que us faci profit.
Fins després de Carnestoltes
Salut i bàsquet.
[@more@]
A poc menys de dos mesos per a les eleccions, tothom comença a posicionar-se i els primers que ho han fet, han estat els del PP.
Entrada a les llistes de l'ex d'Endesa, el Sr. Pizarro, com a futurible per a la vicepresidència econòmica, i no inclusió de Gallardón.
Del primer no cal dir gran cosa ja que només caldria repassar les hemeroteques per buscar algunes de les seves perles de l'època de l'intent d'OPA per part de Gas Natural. Del segón, una decisió que marca clarament quina serà l'estratègia del PP: Radicalitzar les posicions al màxim, anar més a la dreta que mai i seguir criminalitzant tot el que faci olor a nacionalisme no espanyol i, especialment, català.
Espero que no acabin governant. Si ara estem com estem, no m'imagino el que ens espera si els nostres diners (entre altres) cauen sota l'àmbit de decisió del Sr. Pizarro.
L'altra alternativa és la continuació del Gobierno actual, que n'ha vingut fent de fredes i de calentes. Moltes de molt fredes que ens han deixat als catalans més que cremats. I és que el bipartidisme s'imposa i es fomenta per part de PSOE i PP. Tot i això, el PSOE encara no s'ha mogut massa, ja veurem.
La tercera part del triangle és saber quin paper els quedarà als partits d'àmbit català i, sobretot, quin paper voldran jugar. Esperem que tinguin capacitat d'influència i que l'aprofitin pel bé del nostre país.
La veritat és que en fa una mica de bassarda el que ens caurà al damunt el dia 10-M. I, ara per ara, encara no se que faré el dia abans. Si a algú se li acut una manera efectiva per a expressar la mala llet que portem al damunt per l'actuació d'uns i altres, serà molt ben rebuda.
Hi seguiré pensant…
[@more@]
Fa uns dies que ja és operatiu el portal de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio a la xarxa. El 3cat24.cat és un portal força complet i, ara per ara, s'hi pot trobar un recull molt extens de l'actualitat de diversos àmbits.
D'entrada, crec que ens hem de felicitar per tenir un nou espai on poder estar informats les 24 hores i en català. Per tant, l'enhorabona als impulsors del portal.
Tot i això, els haig de fer una petita estirada d'orelles. M'imagino que moltes de les notícies, especialment les d'algunes seccions, són de les que s'anomenen d'agència. Però s'hauria de demanar una mica més de rigor a l'hora de penjar-les. Només llegint la notícia te n'adones que hi ha coses que no es poden penjar perquè, directament, estan mal fetes.
En aquest article hi ha dos bons paranys de coherència, que diria l'amic Puyal. A veure si els trobeu…
[@more@]
Hola a tots i totes,
Amb l'arribada del nou any, i després de la ressaca de les festes, tornem a la normalitat.
Per aixó us faig a mans un nou lliurament del diccionari, el capítol 8, la lletra H.
Espero que us sigui profitós i us convido a fer els comentaris que considereu oportuns.
Bon any, salut i bàsquet.
[@more@]
Fa un parell de dies es va concloure el VIIè Torneig de Nadal de Minibàsquet que organitzem al Sedis. Tot i no ser-hi en els inicis, quan el Lluís va impulsar la creació d’aquest torneig, ja són cinc les edicions en les que he intervingut amb més o menys grau de participació. Per aquest motiu, em permeto la gosadia de considerar el torneig, una mica, com una criatura pròpia.
El torneig ha anat creixent i fent-se gran i ha arribat a la maduresa amb un estat de salut envejable. En aquesta edició hem assolit els vint-i-cinc equips, quinze masculins i deu femenins, el que suposa més de 300 jugadors i que arrosseguen prop de 600 persones més que passen tres o quatre dies a la Seu. Amb el temps ha esdevingut alguna cosa més que un acte esportiu. Hi ha clubs que han vingut a totes les edicions i tots els que hi participen mostren la seva voluntat de tornar-hi.
Els dos darrers anys, a més, em va tocar participar-hi com a entrenador i l’experiència ha estat molt enriquidora. Estant on som no tenim massa sovint l’oportunitat de conèixer el veritable nivell dels nostres equips. Per aquest motiu, el torneig de Nadal és una bona opció per mesurar els nostres progressos, tot enfrontant-nos a equips amb força tradició i un nivell alt.
Aquest any, tot i no estar-hi com a entrenador, ho he seguit de manera especial. Al club vam decidir que l’equip que participaria al torneig, el Persianes Seu, es veuria ampliat amb la presència de tres jugadors del preinfantil que porto, l’Intecom, que encara són minis. Així, el Carles, el Quim i el Marc, a qui fa temps que entreno, es van unir als habituals del mini. Les expectatives eren bones ja que a la qualitat habitual dels jugadors del mini, que són majoritàriament de primer any, s’hi afegien les habilitats tècniques i físiques i l’experiència dels tres Intecom.
I així va començar el torneig i el segon dia saltava la sorpresa quan es guanyava, de forma bastant clara, a l’UE Mataró, tot un clàssic del bàsquet català i que acostumava a jugar les finals del nostre torneig amb assiduïtat. Aquesta victòria, rematada amb les victòries davant la resta dels equips del grup, posaven les semifinals en safata.
I allà els esperava el Lleida Basquetbol, que a la lliga havia guanyat el Persianes Seu dos cops i amb força claredat. Però els nostres ja estaven deslligats i van superar els del Segrià en una segona meitat gairebé impecable. Per primer cop el Sedis jugava una final del seu torneig de mini, s’havia fet història.
Mentrestant, les noies de l’Esquitx també completaven un torneig brillant. Amb un equip majoritàriament de primer any van quedar en cinquena posició, perdent només dos partits i només un de forma clara davant l’Stadium Casablanca que va guanyar el torneig amb una certa superioritat davant la resta d’equips. Qui sap si elles seran les següents en jugar una final del torneig.
I va arribar el diumenge. Amb un Palau ple de gom a gom, el Persianes Seu es disposava a jugar la final davant de Maristes Ademar de Badalona, vigent campió i un dels equips més potents de la ciutat bressol del basquetbol. El partit no va començar massa bé i els de Badalona van arribar a disposar de fins a catorze punts d’avantatge. Al final d’aquests deu minuts Maristes estava deu a dalt i portava el ritme i la iniciativa del partit. El segon període va ser molt més igualat i el Persianes Seu va aconseguir frenar l’empenta dels badalonins i ficar-se en el partit. Al descans se seguia perdent de nou però l’escenari era molt diferent.
Després del descans el Sedis va tornar a pista amb molta energia i sense cap tipus de complex i, d’aquesta manera, va anar retallant diferències en el marcador fins a igualar el partit i entrar en una dinàmica de canvi de lideratge en el marcador. I d’aquí fins al final, màxima igualtat i molta emoció que els jugadors del Persianes van saber portar molt millor del que la seva edat podia fer-nos creure. A poc més d’un minut per acabar el partit, Maristes Ademar guanyava de quatre punts, però un bàsquet, una pilota robada i una cistella en el darrer moment, van portar el partit a la pròrroga.
I en els cinc minuts d’afegit va arribar l’eufòria. El Persianes Seu va superar clarament els contraris i va acabar guanyant el partit per nou punts d’avantatge. Els hauríeu d’haver vist; riures, abraçades, vestits a la dutxa, algú que es tallava la cua per a complir una promesa. Semblava que havien guanyat l’Eurolliga, però no, havien aconseguit quelcom més especial. Havien guanyat la seva primera final, el seu torneig, a casa i davant de més de 600 persones. Segur que no us ho canviaven per cap Eurolliga.
Al cap de dos dies, amb el pensament més fred, es poden treure algunes conclusions més enllà de l’alegria pel triomf.
En primer lloc, tot i que la presència dels tres Intecom va ser molt important, no era suficient per a fer el que es va fer. En bàsquet, tres jugadors no fan un equip. La feina dels altres deu va ser fonamental. Rebots amb caràcter, pilotes robades crucials, cistelles decisives i tones d’ambició i lluita van arribar partit rere partit de les mans dels jugadors habituals del Persianes Seu. Que ningú no s’equivoqui, els tres “preinfantils”, amb uns altres companys, no haurien guanyat aquest torneig.
En segon lloc te n’adones que la feina dóna els seus fruits. Si s’escollissin els vint millors jugadors del torneig, cinc o sis serien del Sedis. Començant pel que va ser considerat el millor jugador, el Marc Lara, i acabant potser per algun que encara no és mini. Els nostres jugadors i jugadores estan assolint un bon nivell, comparable al de jugadors d’equips referència del bàsquet català. I això, considerant els condicionants que hi ha a la Seu, té força mèrit.
Per això, el paper dels nostres equips en aquest torneig, o el cas de la Clàudia, o la presència habitual d'equips de Sedis en categories d'àmbit català no han de ser només unes meravelloses anècdotes sinó que haurien de ser un punt d'inflexió per a millorar l'excel·lent treball que s'està fent al club, especialment en l'aspecte tècnic i de formació de jugadors, on tenim un ampli marge de millora. Que aquest fantàstic final de 2007 sigui només el principi d'un seguit de resultats semblants. És a les nostres mans, no ens ho deixem perdre.
[@more@]
Tot i el risc de pecar de poc original, avui vull desitjar-vos que aquest nou any us porti a tots el compliment dels vostres desitjos i anhels.
Voldria que aquest punt d’inflexió, forçat si voleu, serveixi per a aturar-nos i reflexionar per tal de trobar el camí que ens dugui a l’assoliment de les nostres fites, col·lectives, personals, professionals o íntimes.
Que tingueu sort i que trobeu la manera d'arribar allà on vulgueu.
[@more@]
Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quine tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según "ABC").
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros.
Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los "diferentes" no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cunple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Ja fa uns dies que em van fer arribar aquest article publicat al nou diari "Público" i l'he penjat perquè em sembla ple de sentit comú, d'argumentacions sòlides i de veritats com a temples. I tot això fugint de tot tipus de "ismes" i visceralitzacions del problema.
Potser heu tingut ja l'opció de llegir-lo, però aqui us el deixo per tal que el conegueu. Estic convençut que aquestes postures, raonades i serenes, són les que han de portar-nos a esdevenir un país lliure.
Ah, per cert, l'article l'ha escrit l'Alfons López Tena que és vocal del Consejo General del Poder Judicial. Jo crec que deu saber bastant del què parla, oi?
[@more@]
Va que sembla que agafem un ritme força bo.
Ara que venen "vacances" miraré de donar-vos feina per a llegir entre àpat i àpat. Si és que us ve de gust.
Cliqueu aqui per al capítol 7.
[@more@]
Avui, dia de la Constitució he anat a veure l'obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix" (les tres "es" amb acento grave) a l'Institut Joan Brudieu de la Seu. Jo no ho sabia, però es veu que era la darrera representació d'aquesta obra en la seva gira pels Països Catalans.
Suposo que tots sabreu que l'obra està basada en un llibre que narra uns fets reals ocorreguts l'any 2004. Si no fos perquè sabem que tot això va passar de veritat, diries que als autors se'ls havia anat l'olla i que la història no s'aguantava per enlloc.
El protagonista, l'Èric Beltran, un nen de 14 anys, va ser acusat de terrorisme pel fiscal de l'Audiencia Nacional per enviar uns correus electrònics a tres empreses en les que demanava que s'etiquetéssin els productes en català. El correu deia que, en cas de no fer-ho, els membres de "l'Exèrcit del Fènix" els bombardejarien amb l'enviament massiu de mails. Com podeu comprovar una terrible amenaça que posava en perill les citades empreses.
A rel de la denúncia d'una d'elles, l'Èric va ser detingut, se li va aplicar la llei antiterrorista, el van traslladar a Madrid, el van interrogar a l'Audiencia Nacional i, entre les conseqüències de tot això, es va veure sotmès a assetjament a l'escola per part d'alumnes i professors i va haver de canviar de centre.
Amb aquesta excusa es va muntar una acusació per motius politics, ja que l'Èric defensava l'indepèndencia dels Països Catalans i el dret a viure a Catalunya en català i amb plena normalitat.
La seva família, pares i germà, evidentment, també en van patir les conseqüències. Finalment, la causa es va arxivar, però no perquè a alguna ment preclara se li acudís que ja n'hi havia prou de fer el ruc, sinó perquè Dia, l'empresa que el va denunciar, va retirar aquesta denúncia per por a les pèrdues econòmiques que tota aquesta història portava.
L'obra explica tot això i té el mèrit de posar-hi contínues pinzallades d'humor en una història que havia de ser tràgica per als que la van viure. Té moments d'una intensa emoció quan et fan copsar les angoixes dels protagonistes (genial la Rosa Andreu en el paper de mare) i retrata uns personatges que, certament, a 2004 tots voldríem haver oblidat.
En l'obra es fan diverses al·lusions a la Constitució, la fiscal i la psiquiatra que van interrogar l'Èric (gran feina de la Montse Perez) la qualifiquen de intocable, manto protector de todos los españoles, garante de los derechos de todos.
Avui que fa 19 anys de la seva ratificació, només vull manifestar que les coses han canviat molt, que li anirien bé uns quants canvis per desfer-se de la caspa i la cotilla, que es pot tocar sense que passi res i que més d'un 40% de la població adulta de l'Estat no la va votar. Ni l'Èric, ni jo, ni la gran majoria dels que avui erem al teatre.
[@more@]
